|
DANIEL
ARGIMÓN: UNA DE LES APORTACIONS MÉS
SINGULARS DE L'ART CATALÀ CONTEMPORANI. |
| Centre Cultural Torre Vella,
Salou. Del 13 d'agost al 12 de setembre de 2004. |
 |
| Visita la sala virtual de aquesta exposició |
16 d'agost de 2004.
(Crònica de F. Basco Gracià publicada a Gal-Art.)
Pere Granados, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Salou, presidí l'acte
d'inauguració de l'exposició d'una trentena d'obres, de distintes èpoques,
de l'artista Daniel Argimón (Barcelona, 1929-1996), acompanyat per la família
de l'artista traspassat: la vídua Pepa i els fills, Maria Eugènia i Sergi;
regidors del consistori salouenc, autoritats locals i nombrós públic amant
de l'art que estiueja a la capital de la Costa Daurada.
Granados destacà, en les seves paraules de presentació, que l'exposició de Daniel Argimón constitueix el punt àlgid en la programació del Centre Cultural Torre Vella al llarg de l'actual temporada. Una exposició en la qual - segons Granados - s'ha esmerçat una especial dedicació que culmina en el moment de la inauguració d'una trentena d'obres de l'artista, datades entre el 1960 i el 1994, "que ens permet contemplar l'evolució i la recerca constant d'Argimón, compromès activament amb la creació artística i també amb la societat". El regidor de Cultura subratllà que fou un artista que es significà per la seva trajectòria sincera, per la plena i perceptible identificació del seu art amb la seva vida personal, i per l'honestedat del seu treball, "que ja fa temps és reconegut com una de les aportacions més singulars de l'art català contemporani".
Panorámica de la exposició.
Daniel Argimón fou un singular creador que adoptà la matèria com a eina expressiva fonamental en total consonància amb el seu procés vital i creatiu. Un artista que, gràcies a la seva sensibilitat, - en paraules de Raquel Medina, doctora en Història de l'Art i comissaria de l'exposició -, i als seus recursos tècnics inimitables, copsà d'una manera prodigiosa l'essència poètica de la matèria". Raquel subratllà que l'obra d'Argimón constitueix un paradigma de l'ús de la matèria com a llenguatge. Des de finals dels anys cinquanta, un cop immers en l'informalisme, Argimón vol expressar plàsticament l'existència trista i erma de la postguerra. Des de la primera meitat dels anys seixanta, afloren en ell sentiments de ràbia i rebel·lia amb la realització d'obres més dramàtiques i radicals. A finals dels setanta es decanta cap a la utilització del material de rebuig. L'arribada de la democràcia produeix un alliberament i relaxació de la seva plàstica. Abandona a poc a poc les seves preocupacions reivindicatives. La descoberta de la natura a Alcanar (Montsià) inspiren a l'artista unes obres impressionants dominades pel blau.
F. Basco Gracià
Exposició a la Torre Vella.
A continuació els oferim el text íntegre escrit per Raquel Medina, sobre la vida i l'obra de Daniel Argimón:
|
"L'obra de Daniel Argimón (1929-1996) constitueix un paradigma de l'ús de la matèria com a llenguatge. Al llarg de la seva evolució i mitjançant una constant i inquieta experimentació i recerca de les possibilitats expressives de textures, relleus i collages, l'artista desenvolupa amb profunditat i un grau de perfeccionament extraordinari, una gran diversitat de plantejaments que el converteixen probablement en el representant de la pintura matèrica catalana més ric i innovador en les seves propostes i el que concep solucions mes originals. Per tant, amb tota justícia el seu treball s'ha de considerar entre les aportacions mes significatives de la pintura matèrica internacional.
Des de finals dels anys 50, un cop immers en l'informalísme, Argimón vol expressar plàsticament l'existència trista i erma de la postguerra, amb aquest propòsit realitza obres que traspuen aquella desesperança i desolació, mitjançant una monocromía grisa, cendrosa, i una matèria densa que cobreix la superfície de la tela amb tènues degoteigs i relleus. Des de la primera meitat dels seixantes la desesperança dóna pas a sentiments de ràbia i rebel·lia, aflora un anhel de lluita que el condueixen a la realització d'obres més dramàtiques i radicals. La matèria es carrega d'una expressivitat molt mes enèrgica. És el moment de substituir les superfícies devastades i calcinades per elements discernibles i de l'aparició dels esquitxos i taques. Objectes i fragments de diferents materials (fustes, diaris, ferros, persianes) molt sovint cremats denuncien l'opressió. També al mateix temps randes, serrells, i purpurines inclosos en els seus expressius collages proclamen la decadència d'una societat indiferent i superficial.
A la mostra també trobem algun indici d'una etapa neofigurativa l'únic moment en que s'apropa a la figuració amb motiu d'un viatge als Estats Units que el posa en contacte amb el Pop. La seva versió del moviment inclou siluetes retallades d'eines com un homenatge al treballador, al món de l'obrer que ell coneixia per experiència pròpia com a treballador i sindicalista actiu i compromès que va patir les represàlies en carn pròpia. A finals dels 70 es decanta cap a la utilització del material de rebuig. Les deixalles, els residus de la civilització industrialitzada son mostrats ordenadament, arrenglerats, fins i tot en vitrines, classificats com a objectes de col·lecció, en una irònica comparació entre les afeccions dels benestants i les seves pròpies deixalles.
L'arribada de la democràcia produeix un progressiu alliberament i relaxació de la seva plàstica que abandona a poc a poc les seves preocupacions reivindicatives i el seu caràcter bel·ligerant i agressiu. Comença doncs a percebre's com desapareix aquell pes latent i constant en tota la seva obra anterior, fet que li permet dirigir la seva atenció dins seu i obre infinits camins a la seva creativitat que a partir d'aquell moment brollarà sense condicionaments. Aquests canvis no implicaran en absolut l'abandó de la matèria però sí una modificació substancial en el seu tractament i concepció que produirà solucions d'una bellesa i qualitat tècnica prodigioses. L'estranya conjunció de dos elements tan oposats com el paper, tan fràgil i el foc, tan destructiu constitueix l'eix fonamental del treball d'aquests anys, un dels seus moments mes extraordinaris. A través d'una intensa experimentació amb diferents tipus de paper sotmesos a diferents tractaments, Argimón controla el foc com a eina pictòrica i assoleix una depuradíssima tècnica, - a mes de cremats inclou superposicions, reserves, transparències, arrugats, collage, decollage i decoupage -, combinada amb color i a vegades línies d'escriptura gestual que li permet crear obres extremadament sensitives i d'una inusitada intensitat poètica.
Per a un artista com Argimón que havia viscut sempre immers en la vida urbana i tota la seva problemàtica associada la trobada amb la natura en l'estudi de Mas Gandha al Montsiá (on treballa a partir dels anys 80) implica un canvi determinant. Descobreix un altre ritme vital i l'harmonia entre l'home i la natura, com a conseqüència els seus ressorts tècnics i creatius es posen al servei d'una nova expressivitat mes espontània i lliure, mes intuïtiva i feliç que mai. Fins i tot l'experimentació passa a un segon terme, si als primers vuitantes sembla fruir combinant totes les seves troballes com a mestre del collage, poc després es centrarà en la pintura, una pintura on el color i el gest assoleixen una potencia extraordinària. L'artista s'obre a l'estímul de l'entorn natural: la pluja, la nit, la terra... inspiren unes obres impressionants dominades (excepte el cas de les bicromies de roig amb blau o negre) pel blau o per l'ocre de magmes primigenis que sense pretendre-ho, assoleixen una dimensió còsmica. Obres de plenitud, fortament texturades amb el collage com a contrapunt expressiu (algun tros d'arpillera o de cartró) on sovint es destaca, mitjançant el relleu o també el color, un signe, un gest rotund d'arcaiques arrels. Aquest cicle final és una explosió de vitalitat, una lliçó de saviesa pictòrica intemporal i fecunda que, malauradament, va quedar truncada per un destí inexorable. Així es tancava una singular trajectòria, la de Daniel Argimón un creador que adopta la matèria com a eina expressiva fonamental sempre en total consonància amb el seu procés vital i creatiu. Un artista que gràcies a la seva sensibilitat i als seus recursos tècnics inimitables copsà d'una manera prodigiosa l'essència poètica de la matèria. Raquel Medina |
En Daniel Argimon .
Daniel Argimón va néixer al barceloní barri de Sarrià l'any 1929. El 1952 començà a treballar al taller de gravat i estampació del seu avi, circumstància que li va permetre familiaritzar-se en les tècniques d'un ofici artístic que sempre estima profundament.
Sense deixar de pintar i ja pare de família, entre l'any 1956 i 1963 treballa a la fàbrica d'automòbils SEAT. Per ell i la seva obra aquesta etapa de contacte amb la realitat social i de compromís amb la classe obrera des del sindicalisme en aquells anys tan durs (fou acomiadat com a represàlia pel seu activisme) va ser determinant.
A la ciutat suïssa de Lausanne va fer el 1961 la seva primera exposició individual.
L'any 1965 marxà a París a perfeccionar la litografia becat per l'Institut Francès de Barcelona. Aquells anys exposa sovint a nord Amèrica i Europa (Miami, Cleveland, Seattie , Maastricht) A Nova York gaudí d'una beca d'estudis que l'obrí a noves experiències i s'interessa especialment per la litografia i el cinema.
Sempre tingué vocació tant d'ensenyar com d'aprendre. Es graduà a Llotja on fou professor de litografia en el Conservatori de les arts del llibre. També va ser professor de dibuix al Liceu francès (de 1967 al 1986) i va obtenir la llicenciatura en Belles Arts a la Universitat de Barcelona l'any 83.
Durant els anys 70, 80 i 90 exposà amb freqüència a prestigioses galeries i museus , algunes de les exposicions mes significatives les va fer a Mèxic (Museu d'Art Modern, 1984), Alemanya, Holanda, Suïssa, França, Jordània (Institut Cervantes de Amman, 1994) Madrid i Barcelona. Va morir a Barcelona als 67 anys.
Per consultar una completa biografía clicka aquí.
Visita la sala virtual de aquesta exposició