|
ARGIMON: MATÈRIA FETA PINTURA
|
| Del 5 al 29 d'octubre de 2004. | ||||||
|
|
|
Presentació
d'en Alex Mitrani
|
Argimon, matèria feta pintura.
L'enorme èxit de l'informalisme al voltant de 1960 va portar a una
retòrica gestual i espaialista adoptada de manera de vegades més
efectista que efícaç. Per a molts artistes, l'informalisme
va ser un episodi breu, una concessió a la moda. Per a d'altres,
però, significà un autèntic canvi de paradigma pictòric,una
revolució estètica. Es el cas de Daniel Argimon, amb una obra
tant coherent com oberta a una experimentació no gens frívola,
sinó fonamentada en un llenguatge molt concret i assumit en els seus
valors plàstics i morals.
La seva pintura és més material que matèrica. La matèria
no és un element afegit: és, artistotèlicament, allò
que conté la forma. Objectes, espais, ritmes, germinen del substrat
físic. Interessa el moment d'aquesta creació, evitar el prosaïsme
d'un món ja creat i explicat al qual ens conformem resignadament.
L' abstracció matèrica -si és que pot ser abstracte-
ens retorna a l'esforç primer de comprensió i gestació
del món, començant per una voluntat humil d'ordenació
quasi artesanal.
A la present exposició, breu però de caràcter antològic,
podem apreciar degudament diverses etapes essencials en el desenvolupament
de l'obra d'Argimon. Contradint el to dramàtic que va tenir sovint
l'informalisme, nascut a l'època de l'existencialisme, la pintura
d'Argimon es benefícia del caràcter vitalista que tingué
com a home: hi ha un gaudi seriós en l'experimentació plàstica
que porta a un aprofondiment del collage i el dripping. Una tècnica
molt personal és la del cremat, una manera altament espiritualitzada
i atzarosa de control de la matèria que es veu després corregida
per la cerca de ritmes compositius molt estrucurats.Tenim igualment dos
exemples de la seva aproximació a la fíguració: l'un
amb un grattage a la manera dels graffíti, que té quelcom
d'homentage a Josep-Maria de Sucre; l'altre amb clara vocació crítica.També
podem apreciar una característica d'Argimon: el contrast entre preciosisme,
fíns i tot amb elements barroquitzants, i austeritat. Dels negres
i els colors cendrosos sorgeixen sordament flamerades daurades o lluentors
porpres. Som, doncs, devant d'una poètica construida laboriosament
i que sap extreure insospitades riqueses de l'aparent opacitat del món.
És, en això, una pintura optimista.
Per consultar una completa biografía clicka aquí.
Argimon, materia hecha pintura.
El enorme éxito del informalismo alrededor de 1960 llevó a
una retórica gestual y espacialista adoptada de manera a veces más
efectista que eficaz. Para muchos artistas, el informalismo fue un episodio
breve, una concesión a la moda. Pero para otros significó
un auténtico cambio de paradigma pictórico. Es el caso de
Daniel Argimon, con una obra tan coherente como abierta a la experimentación
nada frívola, si no fundamentada en un lenguaje muy concreto y asumido
en sus valores plásticos y morales.
Su pintura es más material que matérica. La materia no es
un elemento añadido: es, aristotélicamente, aquello que contiene
la forma. Objetos, espacios, ritmos, germinan del sustrato físico.
Interesa el momento de esta creación, evitar el prosaísmo
de un mundo ya creado y explicado al cual nos conformaríamos resignadamente.
La abstracción matérica -si es que puede ser abstracta- nos
retorna al impulso primero de comprensión y gestación del
mundo, comenzando por una voluntad humilde de ordenación casi artesanal.
En la presente exposición, breve pero de carácter antológico,
podemos apreciar debidamente diversas etapas esenciales en el desarrollo
de la obra de Argimon. Contradiciendo el tono dramático que tuvo
frecuentemente el informalismo, nacido en la época del existencialismo.
la pintura de Argimon se beneficia del carácter vitalista que tuvo
como hombre: hay un gozo serio en la experimentación plástica
que lleva a la profundización del collage y el dripping. Una técnica
muy personal es el quemado, una manera altamente espiritualizada y azarosa
de control de la materia que se ve después corregida por la búsqueda
de ritmos compositivos muy estructurados. Tenemos igualmente dos ejemplos
de su aproximación a la figuración: uno con un grattage a
la manera de los graffitis, que tiene algo de homenaje a Josep-Maria de
Sucre; el otro con clara vocación crítica. También
podemos apreciar otra característica de Argimon: el contraste entre
preciosismo, incluso con elementos barroquitzantes, y austeridad. De los
negros y los colores ceniza surgen sordamente llamaradas doradas o destellos
púrpuras. Estamos, pues, ante una poética construida laboriosamente
y que sabe extraer insospechadas riquezas de la aparente opacidad del mundo.
Es, en esto, una pintura optimista.
Alex Mitrani A.C.C.A.-A.I.C.A.